La clau està en el mètode

Posted on 21 Juny, 2011

0


Metodologia TICPenso que gairebé tothom estarà d’acord que els que ens dediquem a fer d’apòstols de les TIC en l’ensenyament obligatori ens sentim sovint incompresos, quan no enfrontats a la franca animadversió d’una part del professorat.

Les eines digitals, que a nosaltres ens semblen tan interessants, que creiem que realment poden aportar moltíssim a l’ensenyament i a l’aprenentatge, troben importants reticències entre aquells que les veuen més aviat com una imposició de la direcció o dels polítics o tècnics de l’administració, si no directament com enemigues contra les quals s’ha de lluitar.

Com pot ser, doncs, que uns siguem francament defensors de les TIC i d’altres, membres del mateix col·lectiu, en siguin obertament detractors?

Segurament, perquè s’ha començat la casa per la teulada.

En realitat, nosaltres els parlem d’ensenyar i aprendre amb l’ajut de les TIC i ells entenen ensenyar i aprendre a la utilització exclusiva de les TIC.

En realitat, nosaltres els parlem de l’ús d’eines actuals per a atendre un alumnat actual en el temps actual, i ells entenen que cal desmuntar l’únic sistema que coneixen en nom d’una falsa modernitat.

En realitat, nosaltres els parlem d’unes eines que col·laboren en un canvi metodològic que creiem absolutament imprescindible, i ells entenen unes eines que els fan treballar d’una forma que ningú ha estat capaç de transmetre’ls per a què serveix -en el fons, hi ha un altre grup, encara, afortunadament molt reduït: aquells que coneixent quin canvi metodològic se’ls demana i per què, es nega a acceptar-lo i a aplicar-lo, però d’aquests m’estimo més no parlar-ne avui-.

I això, explicar quin canvi cal i per què cal, ni és tasca fàcil, ni hauria de recaure en els que ens dediquem a defensar l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en l’àmbit de l’ensenyament.

Per això quan, davant d’un claustre, intentem enumerar les bondats de les TIC, n’hi ha que arronsen el nas.

Caldria, doncs, que algú -i aquest algú ha de ser sens dubte l’administració competent- expliqués a aquesta part del professorat que al segle XXI no es tracta que l’alumnat, quan acaba l’ensenyament obligatori, hagi memoritzat sinó que hagi aprés, no que reciti sinó que expliqui, no que sàpiga sinó que entengui, no que hagi atresorat determinats coneixements teòrics, sinó que sigui capaç d’utilitzar les eines al seu abast per arribar a conèixer el que sigui.

No: no crec en absolut en l’ús exclusiu i excloent de les TIC; les “noves” tecnologies -quan deixarem de dir noves per dir actuals?- han de sumar. Hi són per utilitzar-les com cal i quan cal, juntament amb tota la resta de recursos que el professorat té al seu abast.

Ara bé, si del que es tracta és de formar ciutadans capaços -per si algú en tenia algun dubte, això és el que significa formar en competències bàsiques-, no utilitzar aquestes eines que la tecnologia ens brinda és, des del meu punt de vista, senzillament inacceptable, i per dos motius diferents:

Per una banda perquè ens trobem en un context en què la informàtica i les comunicacions són part de la vida quotidiana, i excloure’n l’ensenyament només puc considerar-lo una bajanada.

I per l’altra, perquè tenir a mà un recursos que obren portes i finestres a noves experiències, a formes diferents de veure les coses, a posar-se en situacions que d’altra manera serien impossibles…, tenir, deia, a mà tots aquests recursos i negar-se a fer-los servir és, com a mínim, negligent.

Però, en qualsevol cas, mentre les pròpies administracions en matèria d’ensenyament no ho tinguin clar, mentre els primers responsables de l’educació i de la formació dels nous ciutadans es diguin i es desdiguin, facin marxa endavant i marxa enrere, els defensors de les TIC, per molt que matisem i que ens escarrassem a difondre el missatge, toparem amb barricades d’indiferència, en el millor dels casos, i d’hostilitat en el pitjor.

Advertisements