Canviar el món (les vertaderes claus del nostre frikisme)

Posted on 27 Juny, 2011

0


Aconseguir ciutadans amb la capacitat de fer un món millorFa anys vaig veure una pel·lícula  absolutament prescindible i oblidable, de la qual només conservo el record d’un gag (més o menys). Em deixeu que us l’expliqui?

Com sembla ser que passa a tots els concursos de Misses, el jurat demana una per una a les aspirants quin és el seu màxim anhel, al que totes, una per una també, responen: “la pau al món”.

La protagonista, una policia que es fa passar per aspirant a Miss, és interpel·lada pel jurat en el mateix sentit, i la seva resposta és alguna cosa com “endurir les penes contra els violadors”.

Els membres del jurat es miren entre si en silenci, perplexos, per aquesta resposta tan diferent de la norma. Fins que, després d’uns segons de silenci, la concursant afegeix: “…i la pau al món, és clar”, aconseguint així l’aplaudiment del jurat i del públic.

En el nostre cas, sembla que la cosa sigui una miqueta a l’inrevés.

Ningú se sorprèn quan aprofitem qualsevol ocasió per advocar a favor de la utilització dels recursos tecnològics en l’educació.

Serà que tothom ja s’ha resignat a considerar-nos la mosca collonera, el friki (oi que em permeteu catalanitzar aquest terme, que ja és d’ús habitual en la nostra llengua?) persistent, que recorda una i altra vegada les bondats i les possibilitats docents que comporten les eines digitals, la Internet, l’ordinador, les eines de treball col·laboratiu, les xarxes socials…

En canvi, recordaré sempre la cara dels assistents a una xerrada meva, quan vaig començar la meva intervenció presentant-me així: “Bon dia, em dic Sergi Martín i em dedico a ajudar a canviar el món”.

Davant la seva estupefacció, igual que la Miss, vaig haver d’afegir “…i a col·laborar en l’explotació de les eines TIC en els centres d’ensenyament”. Tothom va quedar molt més tranquil, i va seguir amb interès la resta de la meva exposició.

Però, de debò, de debò, per què els frikis com jo, com molts des que hem llegiu, insistim a tort i a dret en l’ús de les tecnologies a l’ensenyament?

Perquè anem de moderns? Perquè és la nostra forma de guanyar-nos la vida? (En el meu cas la veritat és que és així, però aquesta no és una causa, sinó una conseqüència). Perquè ens agrada que l’alumnat s’ho passi bé a la classe i fora d’ella? (Bé, també, però això és un efecte col·lateral i un mitjà, també).

Segurament els nostres interlocutors es quedarien de pasta moniato, o ens acusarien de grandiloqüents o fins i tot de megalòmans, però la veritat de les veritats és que el que, encara que evitem dir-ho per aquests motius, potser perquè fins i tot a nosaltres ens fa un xic de vergonya reconèixer-ho i ni ho pensem expressament, el que realment perseguim és ajudar a canviar el món. De fet, ajudar a tenir un món millor.

Però el món està fet per les societats que l’habiten, i les societats es componen dels seus ciutadans, i els ciutadans actuen segon allò que han après i l’educació que han rebut.

I, tot i el risc de fer-me pesat i repetitiu, torno a dir que la finalitat de l’ensenyament obligatori és aconseguir ciutadans capaços d’anar pel món.

Però no d’anar pel món de qualsevol manera! Anar pel món transformant-lo, fent-lo més just, més sostenible i més respectuós. Els futurs ciutadans, el futurs polítics, els futurs banquers… tos ells estan avui a les nostres aules.

És aquesta finalitat la que inspira la nostra actuació quan, dia a dia, ens fem ressò de la necessitat d’un canvi en l’ensenyament.

De debò ens creiem que, canviant el mètode, podem aconseguir que els nostres alumnes arribin a ser millors ciutadans, amb més esperit crític, amb més autonomia personal, més habituats a treballar en col·laboració amb els altres, amb més facilitat per crear, per aprendre de l’experiència, per utilitzar coneixements antics en situacions noves, amb més respecte pel medi ambient, amb… amb més capacitat per fer del món un món millor!

Amb això al cap, cerquem les eines que poden ajudar-nos a aconseguir-ho, i entre aquestes eines (repeteixo: entre aquestes eines) creiem que es troben les TIC.

Si unim ara els sil·logismes, la conclusió és inevitable: ens dediquem a allò que ens dediquem per ajudar a tenir un món millor.

La contribució de cadascú de nosaltres pot ser molt discreta, la nostra influència individual pot ser molt limitada. Però un gran canvi, habitualment, és el resultat de la suma de tots els petits canvis que el componen.

I ara, ja podeu dir-me grandiloqüent o megalòman!

Advertisements
Posted in: La vida i tal