Un país desenvolupat (o no)

Posted on 30 Juny, 2011

0


EbookSegur que algú es pensava de debò que el tòpic Spain is diferent estava passat de moda.

Ens ho havien fet creure: des de l’entrada de l’estat a les Comunitats Europees (avui Unió Europea) semblava que havíem entrat de ple dret en el club dels països seriosos. Fins i tot fa ben poc l’inefable Rodríguez Zapatero havia declarat que estàvem fent les coses millor que França o Alemanya (quina barbaritat, per favor!).

Però, no: Spain is diferent i ho demostra cada dia. Alguna cosa no quadra, perquè diuen que no estem com Grècia o Irlanda, però en canvi se’ns obliga a adoptar les mateixes mesures que aquests països. És a dir, Espanya no és com Grècia, Irlanda o Portugal, però tampoc com Gran Bretanya, França o Alemanya. Diferents.

El gran creixement del producte interior brut de fa pocs anys no ha estat degut a les mateixes raons que alguns països tan distants com Perú o Xina (que han experimentat increments molt grans pel desenvolupament de la seva economia), ni pels motius que han fet créixer els grans països europeus (que han basat la seva economia en el valor afegit, la recerca i el desenvolupament). Diferents.

Ara que la corba de la recessió ja està superada per alguns estats, d’altres segueixen caient en la crisi financera, mentre que Espanya senzillament segueix estancada, fent equilibris a la maroma. Diferents.

Parlem de països desenvolupats, subdesenvolupats i en vies de desenvolupament, però no estic segur si, com en tantes altres coses, que no s’hagi de crear una quarta categoria per a l’estat espanyol. Som un país en vies de subdesenvolupament?

I no ho dic per l’actual situació econòmica, financera i laboral del país (tot i que, la veritat, espanta). No ho dic pel present sinó per les expectatives del futur.

Quan un país aposta per fer les coses ben fetes, pot trigar més o menys, però es refà.

En canvi, en el nostre, no sembla que els dirigeixen, ni tampoc aquells que sembla que ens poden dirigir d’aquí quatre dies, tinguin ni idea (NI IDEA) del que es fan. Ni els uns, ni els altres.

Tot això m’ho inspira la lectura de l’informe PISA sobre destreses en lectura digital.

Segurament no cal que expliqui el que diu, perquè tots ho haureu llegit a la premsa, al Twitter i al Feisbuc durant els últims dies, però per si hi ha algun despistat, resumiré dient que diu que, dels 19 països que han fet la prova, els alumnes espanyols ocupen el lloc catorzè, amb una quarta part dels alumnes per sota del nivell 2 i només un 4% per sobre del nivell 5.

I l’informe també diu, literalment, que és molt poc probable que aquests alumnes obtinguin l’accés ple a les oportunitats educatives, laborals i socials que s’ofereix al segle XXI.

Preocupant. Molt preocupant.

Però encara hi ha una cosa que em preocupa més: en aquest context, els que ens dirigeixen decideixen que ja no cal que els alumnes de l’educació secundària disposin cadascun d’un ordinador.

Els que manaven abans van engegar, per pura intuïció, un programa de digitalització a salt de mata, sense formació, sense planificació i sense cercar les complicitats que calien perquè triomfés: ni idea!

Els que manen ara prenen mesures perquè els dèficits evidenciats per les proves PISA no puguin solucionar-se: ni idea!

Un país que d’aquí deu anys tindrà una quarta part de la població de vint-i-cinc anys en condicions que fan poc probable que obtinguin l’accés ple a les oportunitats educatives, laborals i socials que s’ofereix al segle XXI… potser podria considerar-se un país en vies de subdesenvolupament, no?

Caldrà que inventem el terme?

Anuncis