Desventures TIC, relat d’un cas real

Posted on 7 Juliol, 2011

1


Galileo GalileiContext:

Un dia qualsevol, 9 del matí, en un institut català, un assessor es reuneix amb l’equip directiu per presentar-los opcions, eines i recursos per configurar el pla TIC del centre.

Antecedents:

El centre estava adscrit durant el curs passat al pla Educat 1×1. Disposaven d’ordinador a l’aula, connexió a Internet i un ordinador portàtil per a cada alumne. També tenien contractades llicències de continguts multimèdia a una coneguda editorial.

Per al curs que ve, han sol·licitat a l’administració, i aconseguit, la seva desvinculació del programa en tots els cursos, optant per “l’opció B”, que permet la utilització exclusiva de llibres impresos i que la inversió de la dotació econòmica corresponent a digitalització s’utilitzi íntegrament en aparells, sense adquirir cap tipus de contingut, EVA, programari o altres intangibles.

Encadenament dels fets:

Només entrar al despatx, una de les persones que hi assisteixen expressa, literalment a crits, el seu més absolut desacord amb el fet d’utilitzar eines TIC al centre (a aquesta l’anomenarem Persona Cridanera, per tal de simplificar el relat).

La resta de l’equip directiu li responen que ells també tenen dret a opinar i volen escoltar-se l’exposició de l’assessor.

L’assessor enceta la seva intervenció parlant d’entorns virtuals d’aprenentatge, però és interromput per la Persona Cridanera, novament a crits, que assegura que en aquell centre no és benvingut, ja que cap professor no està disposat a utilitzar cap tipus d’eina similar, com cap altre recurs digital.

L’assessor, cada cop més desorientat, li demana per quin motiu, si aquesta és la postura del centre, l’han convidat a aquella reunió.

El director del centre demana a l’assessor que continuï la seva exposició però, de seguida que aquest ho fa, és interromput novament per la Persona Cridanera, amb una actitud similar a les anteriors.

El director torna a intentar la mediació, i interpel·la la Persona Cridanera dient-li que ell és el director i té dret, si més no, que la seva opinió sigui respectada. La Persona Cridanera li respon, però, que el seu bagatge personal i la seva carrera personal (del director) no són prou significatius per a imposar la seva opinió per sobre de la que, segons la Persona Cridanera, és la de la immensa majoria del professorat: “en el nostre centre no farem mai ús d’un EVA ni de cap eina similar”.

El director mira el rellotge, recordant, sembla ser, un altre compromís, i surt de la sala cames ajudeu-me, probablement per evitar ser devorat per la Persona Cridanera, que continua emetent exabruptes contra l’estupefacte assessor TIC.

La resta dels assistents li demanen que els deixi escoltar l’assessor, que a ells sí els sembla interessant disposar d’eines digitals a les aules. Li diuen que, tot i que la Persona Cridanera s’ha “sortit amb la seva” i ha fet que el centre renunciï a l’1×1, ells creuen necessària la utilització d’aquest tipus d’eines perquè el centre no quedi ancorat en el passat i els seus alumnes adquireixin les competències bàsiques, especialment la digital.

L’assessor se’ls mira de la seva cadira.

La Persona Cridanera torna a brandar la seva auto-proclamada condició de Representant de la Majoria del Professorat i, amb el to i el volum més elevats que les seves cordes vocals li permeten, jura que definitivament els docents d’aquest centre no volen ni sentir a parlar d’eines TIC. També dicta, de forma unilateral, la prohibició que els professors rebin formació en aquesta matèria.

En aquest punt, es desencadena una batalla verbal entre tot l’equip directiu (de la qual l’assessor intenta sortir indemne, amb un èxit només relatiu), que acaba amb la victòria de la Persona Cridanera, per abandó de la resta d’integrants.

Resultat:

Durant el proper curs, els alumnes d’aquest centre no utilitzaran amb finalitats pedagògiques uns ordinadors que fa un any van costar 150 euros cadascun a les seves famílies i 150 euros més a tots els ciutadans, a través de l’ administració.

En aquest institut s’invertirà 185 euros per alumne en aparells que, sense un pla de formació TIC per al professorat i sense cap tipus d’inversió en altres recursos intangibles, no acabo d’entendre molt bé quina finalitat poden tenir.

Conclusió:

Penso que els que creiem en l’ensenyament i l’aprenentatge de competències, en el constructivisme, en el treball col·laboratiu, en la (conseqüent) necessitat d’elaborar un pla TIC que determini quines eines, digitals i no digitals s’utilitzaran i com, … no som ja una minoria enlloc, ni tan sols en el centre d’aquest cas.

Però, en tot cas, massa sovint ens trobem en entrebancs de diversos tipus. No només hi ha la Persona Cridanera, també hi ha d’altres companys, alguns polítics i segons quins comandaments intermedis de l’administració amb pensaments reaccionaris que voldrien, no sé si per convicció, per interessos o potser per una barreja d’ambdós factors, que l’ensenyament i l’educació en aquest país s’aturessin al segle XIX.

Personalment, quan més problemes em trobo, quants més pals a les rodes em posen, més convençut estic que he de lluitar perquè estic en el bon camí.

Potser ells són molts i tenen molt poder, però quan hi penso, sempre em ve al cap aquella vella frase:

E pur, si muove!

Anuncis