Història de Capí, o el col·lapse d’un sistema

Posted on 1 Agost, 2011

0


Aspecte de Capí vist des de l'espai

Aspecte de Capí vist des de l'espai

Temps era temps, hi havia un planeta llunyà anomenat Capí, on vivien només cinc éssers: Gov, Ban, Ind, Trebú i Trebdós.

Els cinc éssers eren feliços a Capí, un planeta ric, amb un clima molt agradable.

Gov, Ban, Ind, Trebú i Trebdós es tenien distribuïdes totes les tasques del planeta: Trebú i Trebdós eren els encarregats de transformar les matèries primeres en matèries el·laborades, i això ho feien segons les instruccions i la planificació d’Ind; Ban guardava les possessions de tots plegats perquè no es fessin malbé en els dies de tempesta, i no s’assequessin en temps de sequera; finalment, Gov mirava que tothom tingués les necessitats cobertes i, en cas necessari feia un repartiment dels part de la riquesa de tots els capitencs per tal que cap d’ells no es trobés massa desemparat en comparació als altres.

A canvi de les tasques realitzades, cada capitenc rebia allò que necessitava per viure còmodament i alegre.

Tot i això, de vegades passava que un capitenc es quedava sense algun bé que necessitava. Si això passava, recorria a algun altre dels capitencs, que li deixava fins que el primer n’hagués pogut aconseguir de bell nou i li retornés.

Per tal que ningú s’oblidés d’aquests compromisos, a Capí ja temps que havien fet un invent molt pràctic: l’adenom.

Quan un capitenc deixava a un altre qualsevol cosa, aquest li donava un adenom per cada unitat del bé que se li havia avançat, a mode de recordatori i, quan tornava allò que li havien deixat, també li eren retornats els seus adenoms.

La distribució de l’adenom era ben senzilla, ja que quan el van crear en feren 500, repartint-ne 100 a cada capitenc, de manera que la riquesa en adenoms de tot el planeta era ben fàcil de controlar: circulessin els adenoms com circulessin, sempre n’hi havia 500 i, qui no tenia tots els seus 100 adenoms amb si, era perquè estava gaudint d’algun bé que un altre capitenc li havia canviat temporalment per adenoms, de manera que la riquesa continuava sent sempre la mateixa: 500 adenoms.

Els adenoms eren més o menys així

Els adenoms eren més o menys així

Igual que passava amb la resta dels bens, en Ban s’encarregava de guardar els adenoms dels capitencs quan perquè no es fessin malbé o es perdessin.

Un dia, en Trebú va tenir una idea que mai cap capitenc havia tingut: va decidir que, per tal que tots els capitencs fossin més feliços i tinguessin encara millor relació entre ells, podria organitzar una festa.

Per tal que a la festa no hi manqués menjar i beure, va decidir treure les existències que guardava en el magatzem del Ban, però un cop va ser allà va veure que encara que les emprés totes, no en tindria prou perquè la festa fos prou reeixida, així que va decidir agafar els adenoms que tenia i canviar-los a alguns dels seus veïns per les coses que li mancaven per a la festa.

Però, quan en Trebú va fer recompte d’adenoms, es va adonar que, com que  n’havia hagut de bescanviar temporalment per altres béns, només disposava de 50, quan li’n calien, com a mínim, uns 100.

Què podia fer?

Llavors, se li va acudir demanar en Ban si li’n podia prestar alguns, ja que al magatzem n’hi havia molts (és clar, en Ben guardava els adenoms de tots els capitencs mentre no s’utilitzaven).

En Ban, d’entrada va dir-li que no podia ser, que tots aquells adenoms tenien els seus propietaris, però després va pensar que, total era per una bona causa, que perquè no. Total, ell els guardava durant llargs períodes de temps, i ningú mai li demanava de veure’ls mentre no els necessités; perquè, oi?

Així que li va proposar un tracte al Trebú. Li deixaria disposar de 50 adenoms més, perquè tingués els 100 que necessitava en total, a canvi, això sí, que li donés una compensació: quan recuperés els seus adenoms, els hauria de tornar a en Ban més 5 adenoms extra com a recompensa, que passarien a ser sempre més de’n Ban.

Aquest era un fet sense precedents, perquè sempre tots els capitencs havien tingut 100 adenoms per cap, i mai ningú n’havia tingut ni més ni menys, però total, què eren 5 adenoms? Amb 95 no seria ni més ric ni més pobre i igual podria fer el fet, així que va acceptar el tracte de’n Ban.

Va agafar els 100 adenoms (el seus 50 més els 50 deixats pel Ban) i va anar intercanviar-los amb els seus veïns per les coses que necessitava per la festa.

L’esdeveniment es va celebrar i va ser molt lluït. Tots els capitencs van sortir-ne més que contents i agraïts a en Trebú, que era un veí molt generós i molt bo i els havia fet passar una vetllada del més agradable.

Al cap de poc, el Trebú va anar tornant als seus veïns les mercaderies que li havien deixat, tant per a la festa com abans de celebrar-la, i per tant va recuperar els seus adenoms, més els que en Ban li havia prestat, de manera que va tornar al Ban els 55 adenoms convinguts.

Mentre en Trebú tornava cap a casa del magatzem de’n Ban, tots dos tenien una sensació estranya: si bé era veritat que la quantitat d’adenoms no havia variat a Capí, en Ban tenía 105 adenoms propis i en Trebú 95, mentre els altres tres capitencs en tenien 100 cadascú. Per primer cop a la història hi havia un capitenc més ric i un capitenc més pobre.

Passat algun temps, va ser l’Ind qui es va adonar que havia comés una errada en la seva activitat de planificar i ordenar la fabricació que feien en Trebú i en Trebdós. Resultava que s’havia quedat sense estocs de certs caramels molt apreciats pels seus conciutadans, dels quals normalment cadascú hauria hagut de rebre’n 40.

Sense dubte, quan se sabés, allò comportaria un malestar cap a ell i que tothom el miraria malament durant algun temps.

Sabent que en Gov, molt previsor, acostumava a guardar sempre algunes existències de caramels, en comptes de menjar-se’ls tots cada cop que se’n repartien, va anar-lo a veure i va demanar-li que li’n cedís cert nombre, que ja li tornaria quan en tornés a fer produir.

El costum deia que l’Ind entregués al Gov tants adenoms com caramels se’n portaria. Descomptats els 40 caramels del propi Ind, als quals estava disposat a renunciar, i els 40 del Gov, que ja en tenia, li calien 120, a raó de 40 per cadascun dels altres 3 habitants de Capí.

Però ell només tenia 100 adenoms… què faria?

Naturalment, va recórrer al Ban i li va proposar un tracte similar al que havia tancat amb el Trebú. El Ban li va deixar els 20 adenoms necessaris, amb el compromís de l’Ind que li’n tornaria 25.

Així era una de les cases que va acabar fent-se el Ban

Així era una de les cases que va acabar fent-se el Ban

Va adquirir els caramels i els va repartir -traient-se del damunt la possibilitat d’un conflicte social i una pèrdua de reputació- i, un cop en van poder tornar a fabricar, va tornar els 120 que devia al Gov, recuperant els seus 120 adenoms dels quals va tornar-ne 25 al Ban.

En una altra ocasió va ser en Gov qui va necessitar 50 adenoms extra, i va recórre a en Ban. En Ban, però no en disposava en aquells moments, ja que en Trebdós els tenia tots repartits, i l’Ind i el Trebú , una miqueta ressentits, per la riquesa del Ban a costa d’ells, havien decidit guardar-los a casa.

El Gov estava preocupat perquè li calien, i el Ban també ho estava perquè havia agafat un cer gust a allò d’anar-se enriquint i li sabia greu no poder aprofitar l’ocasió, així que va tenir una pensada magistral.

Va dir a en Gov que, si podia aconseguir-li els 50 adenoms que necessitava, aquest li n’hauria de tornar 60 en comptes dels 55 que, segons les transaccions anteriors, haguessin estat els normals. Així van convenir-ho, i van citar-se per l’endemà.

Aquella tarda, en Ban va anar a veure a l’Ind i al Trebú, separadament, i els va proposar recuperar part de la seva fortuna, ja que si li deixaven cadascú 25 adenoms, ell n’hi tornaria 27 al cap d’un temps. Tant en Trebú com l’Ind van estar-hi d’acord i, l’endemà el Ban disposava dels 50 adenoms que el Gov necessitava.

Resultat: quan el Gov va tornar els 60 adenoms, el Ban va tornar-ne 27 a l’Ind i 27 al Trebú, quedant-se amb els 6 adenoms de diferència. La seva fortuna anava creixent, ja tenia 116 adenoms mentre que, de la resta de capitencs, el més ric era en Trebdós, que conservava els seus 100, després venien en Trebú i l’Ind, amb 97 cadascun, mentre que en Gov s’havia quedat només amb 90.

Així va implantar-se el costum que, cada cop que algú de Capí necessitava fer una inversió temporal per a la qual no li arribaven els adenoms, acudia al Ban per que li’n deixés, de manera que el Ban va anar enriquint-se poc a poquet a costa dels seus veïns.

Quina gran pensada!

Això va fer pensar tothom en la manera d’aprofitar aquesta manera de crear riquesa. L’Ind podia, per exemple, relaxar-se a l’hora de fer les previsions perquè, si en qualsevol moment faltava alguna cosa, com que sempre hi havia algun capitenc que en tenia, les podia comprar.

En Trebú i en Trebdós podien també consumir béns en moments que no haguessin estat històricament normals, o fer festes que requerissin una despesa momentània superior a l’habitual, ja que sempre podien aconseguir adenoms del Ban i intercanviar-los amb algun altre capitenc per tenir el que necessitaven. El Gov, per la seva part, igual que l’Ind, podia estar més tranquil a l’hora de fer els repartiments, perquè si mai li fallaven els càlculs, podia arreglar-ho a base d’adenoms prestats pel Ban.

Amb tot això, un dia es va donar una circumstància excepcional: tanta era la demanda d’adenoms al Ban que els tenia tots repartits, i un capitenc li’n va demanar 10. Com podia dir que no? Per una banda, hagués provocat una situació en què algú hauria de prescindir d’allò que volia comprar amb els adenoms, i per altra banda, desaprofitaria una ocasió per incrementar una miqueta més la seva fortuna.

En Ban, que era una persona molt llesta, va trobar una solució: va agafar un paper i hi va escriure: “val per 10 adenoms”. El seu veí ho va acceptar perquè sabia que, quan anés a veure l’altre capitenc amb aquell paper de compromís signat pel mateix Ban en persona, no posaria en dubte la seva validesa. Si mai necessitava realment adenoms, senzillament aniria amb el val a veure el Ban i canviaria el paper per adenoms.

Però quina bona pensada! Allò era molt bo perquè no només feia créixer l’economia del Ban, sinó la de tots plegats, ja que hom podia disposar de més adenoms que els 500 que teòricament hi havia.

Això faria créixer la riquesa de Capí, sens dubte, perquè sempre que algú necessités quelcom podria recórrer al Ban, que només li podria deixar adenoms, sinó també vals, de forma que els adenoms es multiplicaven, i amb ells les inversions, i amb les inversions la fortuna, i amb la fortuna la riquesa!

Va arribar un moment, no se sap exactament quin ni com, que els adenoms pràcticament no es feien servir, i tot el que circulava entre els capitencs eren els vals signats pel Ban. De fet, havia de ser així, perquè amb el funcionament de les transaccions, en què el Ban sempre es quedava una miqueta d’allò que els capitencs tornaven, donat cert punt gairebé tots els adenoms que existien a Capí eren propietat del Ban.

Però tampoc no tenia importància, perquè cada cop que calia, el Ban signava els vals que feien falta, de manera que ningú era capaç de comptar de forma exacta quants adenoms, en forma de números escrits en vals, hi havia, però eren milers i milers, en compte dels 500 inicials.

Quina forma de fer créixer la riquesa, oi?

Així eren, més o menys, els vals que feia el Ban representant adenoms

Així eren, més o menys, els vals que feia el Ban representant adenoms

Amb tot aquest moviment, els béns en sí van deixar de tenir un valor econòmic, i el que realment determinava la fortuna d’un capitenc era el número d’adenoms que posseïa i que, en general, lògicament eren guardats pel Ban.

Un cop inventada l’economia financera, l’estructura social també va anar canviant.

L’Ind va acabar apropiant-se dels equipaments que servien perquè el Trebú i el Trebdós fabriquessin els béns, i aquests van passar a fer-ho a canvi d’un número d’adenoms estipulat que (naturalment escrit en un paper) rebien cada mes. Per tal de gaudir dels béns que l’Ind fabricava amb la mà d’obra del Trebú i el Trebdós, els capitencs els havien d’adquirir també mitjançant l’entrega d’adenoms.

El Gov, per la seva banda, va canviar el sistema de redistribuir directament béns quan era necessari, per un de més eficient: va crear un fons comú al qual cada capitenc aportava una quantitat determinada d’adenoms, segons quants en disposava cadascú, i d’acord amb determinades regles i taules, i amb aquests adenoms pagava al seu torn les inversions necessàries.

Tot molt eficient. Tot molt enginyós. Tot gràcies a l’invent de l’adenom i a la gran intel·ligència del Ban.

Tothom estava exultant: en Trebú i en Trebdós tenien accés a més i millors coses que les que mai havien aconseguit; l’Ind produïa al ritme que li convenia sense por d’emmagatzemar o no; el Gov podia fer més i millors inversions sempre que li convenia; el Ban es feia cada vegada més ric i exercia cada cop més control.

El Ban, naturalment, va crear mesures de seguretat, perquè si no, podia ser que algun dia, algun dels adenoms que deixava no li fossin tornats. Com que una de les coses més preuades pels capitencs eren els caramels, va decidir que aquests serien una bona garantia. Així, cada cop que deixava adenoms a un capitenc, aquest es comprometia a que, en cas que no pogués tornar els adenoms, entregaria al Ban tants caramels com adenoms, més un 20% en concepte d’indemnització.

Per tant, abans de deixar adenoms, el Ban s’assegurava que el creditor tingués com a mínim un 20% més de caramels que adenoms rebia.

Això va fer que els capitencs miressin de tenir cadascú el seu raconet de caramels; només tenint caramels podien optar a aconseguir adenoms que els permetessin adquirir altres béns.

Per aquest motiu, els capitencs, que estaven acostumats a disposar de 40 caramels per cap, van haver d’espavilar-se per aconseguir més caramels que els que consumien, per emmagatzemar els caramels que havien de servir de garantia per disposar d’adenoms.

A aquelles alçades, la riquesa de Capí estava basada en el creixement: si no hi havia adenoms que canviessin de mans, tot plegat es paralitzava i, perquè els adenoms circulessin, els preus de les coses havien de ser cada cop més alts, per tal que els capitencs tinguessin algun al·licient per invertir-hi.

Les coses ja no valien el que valien, sinó el que costaven en adenoms… No valia la pena tenir moltes coses, sinó molts adenoms amb els quals, al cap i a la fi, podia aconseguir-se qualsevol cosa! Així que els caramels, que eren en definitiva el que feia que el Ban et deixés adenoms, amb els quals podies aconseguir qualsevol cosa, van començar a pujar el seu preu en adenoms.

Tothom que podia acaparava caramels, i quant més costava aconseguir-los, més pujava el seu preu, i quan més pujava el seu preu més adenoms hom volia aconseguir.

I, com que el preu pujava i pujava, el Ban va decidir que eren tan bona garantia que ja no calia que un capitenc tingués un 20% més de caramels que els adenoms que ell li prestava, sinó que amb un 10% ja n’hi havia prou, i després es conformava amb la garantia d’un caramel per adenom i així va arribar un moment que els caramels eren tan preuats que el Ban va arribar a deixar més adenoms que caramels es deixaven en garantia.

A l’exaltació de l’adenom havia seguit la bogeria del caramel, i ara els caramels passaven de mà en mà, i uns demanaven adenoms al banc per aconseguir caramels de l’altre que, de seguida que veia que s’havia quedat sense caramels i necessitava adenoms, corria al Ban que li deixés adenoms per comprar caramels, i un cop aconseguia aquests caramels ja podia aconseguir més adenoms per comprar més caramels, i…

Un dia va passar que va arribar el moment que en Trebú havia de tornar ni més ni menys que 1.000 adenoms al Ban, però va resultar que no en tenia, perquè tots estaven invertits en caramels.

El Ban, que no volia caramels sinó adenoms, va apressar el Trebú perquè li tornés els adenoms.

El Trebú, veient-se entre l’espasa i la paret, va oferir al Trebdós de vendre-li 1.000 caramels a canvi dels 1.000 adenoms que havia de tornar al Ban. El Trebdós, però, que no era pas enze, veient que al Trebú li convenien molt i molt aquests adenoms, li va dir que, en tot cas, ell li donava 1.000 adenoms a canvi de 1.200 caramels.

El Trebú, que necessitava de totes t0tes els 1.000 adenoms, va acceptar.

Als pocs dies, al Trebdós li va passar quelcom de semblant: havia de tornar 2.000 adenoms i els tenia tots invertits en caramels, de manera que va acudir a l’Ind. L’Ind, sabedor que el Trebú només havia pagat a raó d’un adenom per cada 1,2 caramel, va decidir collar-lo encara una miqueta més, i va oferir-li els 2.000 adenoms que necessitava, però a canvi de 3.000 caramels, oferta que el Trebdós va acceptar perquè no tenia altre remei.

Així va ser com el preu dels caramels va anar baixant estrepitosament i ja ningú volia caramels, sinó només adenoms, i el Ban veient això va deixar de prestar adenoms a canvi de caramels, perquè no constituïen ja una garantia segura.

L’Ind, que tenia la font més important d’ingressos en la fabricació i venda dels caramels, es va ressentir de seguida, ja que la resta de capitencs ja no compraven caramels, i aviat no va poder pagar la mesada al Trebú i al Trebdós, així que va haver de prescindir-ne d’un, i és com el Trebdós va quedar-se a l’atur.

El Gov, redistribuïdor de la riquesa com era, va decidir donar-li una part del que el Trebú entregava cada mes, però naturalment això no era més que una fracció petita del que el Trebdós rebia quan treballava per a l’Ind, així que aviat va haver de deixar de pagar al Ban els compromisos que hi tenia per les diferents transaccions caramels-adenoms que havia anat fent. També va haver de limitar la seva despesa als mínims imprescindibles, i tot i així se li feia difícil subsistir.

Com que el Trebdós gairebé no gastava, l’Ind va veure disminuïts els seus ingressos en la mateixa proporció, i va començar a tenir problemes per pagar també al Trebú, per contribuir amb el Gov, i per complir els seus compromisos amb el Ban.

Quan va anar al propi Ban a demanar-li adenoms per fer front a tot plegat, es va trobar que el Ban li va dir que no estava en situació de deixar-li res, ja que hi havia qui no li pagava el que li devia, i s’olorava que tal com anaven les coses aviat d’altres deixarien de tornar-li també.

Amb un gairebé un 20% menys de consum, aviat l’Ind va haver de prescindir també dels serveis del Trebú, ja que no guanyava prou per pagar-li, i va haver de limitar-se a produir allò que ell mateix era capaç de tirar endavant.

Tipus d'art que, no se sap ben bé si en Trebú o en Trebdós, van inventar davant les circumstàncies

Tipus d'art que, no se sap ben bé si en Trebú o en Trebdós, van inventar davant les circumstàncies

Quan el Trebú va acudir al Gov per demanar-li el mateix tracte que havia rebut el Trebdós, el Gov va haver-li de donar menys i per menys temps, ja que cada cop hi havia menys capitencs que hi contribuïen.

El Ban va congelar els préstecs per tal d’assegurar-se que no perdria part dels adenoms que posseïa (i que, d’una manera o una altra, eren pràcticament tots els que existien a Capí), negant-se a ajudar ni al Trebú i el Trebdós a subsistir, ni a l’Ind a invertir per mirar de tirar endavant.

Així és que aquella economia que s’havia anat construint sobre els pilars del creixement, va començar a afeblir-se, ja que en comptes de pujar, el preu de tot plegat baixava, perquè cada cop hi havia menys adenoms amb els quals comprar-les.

El Gov va pensar que si agafava alguns dels adenoms que encara quedaven a la caixa comuna i els donava al Ban, aquest podria tornar a deixar adenoms als capitencs i així reactivar l’economia, però el Ban els va agafar i se’ls va quedar, adduint que havia hagut de suportar moltes pèrdues per la falta de pagament dels capitencs, i que a més aquests no disposaven de prou caramels per fer de garantia, perquè ara calien ja molts caramels per garantir cada adenom.

El Ban va prometre al Gov que, si aquest li donava més adenoms, podria estudiar la possibilitat de tornar a donar préstecs, i el Gov el va creure, però va resultar que per un motiu o un altre, el Ban cada cop en reclamava més i cada cop trobava justificació per quedar-se’ls en comptes de repartir-los.

El Trebú i el Trebdós van arribar de seguida a una situació en què a molt dures penes podien subsistir. L’Ind va trigar una miqueta més, perquè havia pogut acaparar alguns adenoms mentre les coses anaven bé, però aviat es va trobar igual que el Trebú i el Trebdós.

El Gov es pensava que, amb el poder que li conferia el seu paper, podria sortir-se’n i potser, fins i tot, fer que els altres se’n sortissin, però va acabar quedant-se sense ningú que contribuís a la caixa comuna, i per tant sense poder ajudar a ningú a sortir-se’n de res. Finalment va haver d’acceptar que en realitat no controlava res, ja que a base de fomentar aquell tipus d’economia havia anat cedint tot el poder al Ban.

I així va ser com el Ban va acabar apropiant-se de tot el que existia a Capí, i a base de tenir-ho tot, a la pràctica, va ser també l’amo de tothom, i va destituir en Gov, va posar-los tots plegats a treballar en les condicions que li van venir de gust d’establir i que, naturalment, no són les que ells haguessin triat si haguessin pogut.

El Ban, doncs, va quedar-se amb tot Capí (tal i com esperava des del primer moment), i tots els altres van haver de conformar-se amb les engrunes que el Ban els deixava.

Potser el final podria haver estat diferent? Potser sí, si el Gov s’hagués posat d’acord amb l’Ind i l’Ind amb els Trebs i hagués plantat cara al Ban, tallant-li l’aixeta i fent-lo responsable de refer el que havia desfet.

Si ens ho mirem bé, el Ban s’havia enriquit, des del primer moment, a base de la riquesa de tots els altres, i quan va arribar el moment que va començar a patir algun problema, el Gov encara li va regalar el poc que quedava de la riquesa dels altres per ajudar-lo.

Esperem que, si a l’univers de veritat hi ha algun planeta de veritat en què passi mai alguna cosa similar, el Gov es posi del costat dels Trebs i de l’Ind per tal de no deixar que el Ban s’ho quedi tot.

Anuncis