Conjuncions disjuntes

Avui llegeixo en una prestigiosa enciclopèdia en línia que José Saramago és “autor de Ensayo sobre la ceguera, La caverna o Caín” (sic).

Si llegeixo el que el redactor ha escrit, tal qual, haig d’arribar a la conclusió que no està ben segur de quina de les tres obres va ser escrita pel molt recentment desaparegut premi Nobel.

Sens dubte, però, el que en realitat volia escriure era “autor de Ensayo sobre la ceguera, La caverna y Caín“.

Aquesta frase és una il·lustració d’un fenomen que vinc observant fa ja uns anys, i que, per a la meva desesperació, va incrementant-se de forma notable i preocupant tant en castellà com en català: a l’hora de fer una enumeració, es confonen les conjunció i i o (y i o en castellà), la funció de les quals és ben diferent.

La que serveix per a introduir l’últim element d’una enumeració és sempre i, mentre que o s’hauria d’utilitzar precisament per al contrari, per separar un element d’un altre: “calent o fred”, “llum o foscor”.

En una frase com la del començament, també separa, ja que el que indica és una exclusió. Per exemple, a la frase “en Joan ho consultà a sa mare, son pare o son germà gran”, qui parla no està segur de qui va ser consultat per en Joan, en contraposició a “ho consultà a son pare, sa mare i son germà gran”, que indica que va consultar-ho a tots tres.

És a dir: i inclou, o exclou.

Sí estaria, en canvi, ben emprada la conjunció o (i aquest és segurament el cas que porta a error) a la construcció “José Saramago és autor d’obres com Assaig sobre la ceguesa, La caverna o Caín“.

Per cert, ja que hi som: ni i ni o canvien mai en català. Vull dir que o no s’accentua gràficament entre xifres ni canvia a i davant una paraula que comença per la lletra o, de la mateixa forma que i no canvia a e davant una paraula començada amb la lletra i.

Etiquetat: llengua, sintaxi

Posted in: Imatges